Neteja i reconstrucció de la tomba de la reina Maria de Castella

El bell sarcòfag en pedra de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons V El Magnànim i tia d’Isabel la Catòlica, representa l’única tomba reial ocupada a la Comunitat Valenciana i adquireix la seua singularitat per la seua especial construcció i acabat, atribuïts a Antoni Dalmau, a partir de nombrosos elements en comú amb altres obres com el retaule en alabastre de la capella del Sant Calze de la Catedral de València. Segons els seus desitjos, la reina va ser sepultada en ell vestida amb l’hàbit de les germanes Franciscanes Clarisses.

 

 

L’equip d’Ars Magna ha coordinat els treballs de neteja i reconstrucció virtual del magnífic sepulcre en diverses fases successives, recuperant el color original de la pedra, així com un cromatisme vermell abans no perceptible.

“[…]El sepulcre de la Reina Maria es troba encara a la capçalera de l’església, però no al seu interior, sinó en la part que dóna al claustre i, per tant, dins de la clausura monàstica, expressant clarament el desig de la reina de romandre amb les seues estimades monges. Enclavat sota una profunda arcada al còncau de la paret de l’església, a la banda corresponent a l’evangeli, de manera que el cap de la reina recau al lloc de l’antiga capella de Sant Miquel i els peus cap a l’altar major […]. El seu arcosoli està format per un arc conopial adornat amb sis cardines i rematat per un pom vegetal de finíssima llaura; als seus costats el flanquegen dos pinacles[…].

El sarcòfag exhibeix en el seu front tres escuts coronats i tancats en cercles: al centre, aquarterades en aspa, les armes d’Aragó i de Sicília, i en els dos immediats, aquestes unides a les de Castella, corresponent a la condició de la senyora Maria com a Reina d’Aragó i Infanta de Castella. Tots ells estan proveïts d’esplèndides corones en ple volum, avui desgraciadament mutilades. Als extrems, dos cercles presenten baixos relleus amb un lliri de tres tiges i una olla fumejant sobre uns trespeus, símbols potser de la Trinitat. Tots dos emblemes estan sostinguts per efígies de lleons rampants. La composició i símbols són molt expressius del gust de l’època pels emblemes i al·legories i apareixen també en el revers del segell de plom de certes butlles amb la concessió d’indulgències a favor de les obres del monestir […]. Tota aquesta tasca escultòrica extremadament minuciosa és d’un gran virtuosisme i delicadesa[…]”

DANIEL BENITO GOERLICH, El Real Monasterio de la Santísima Trinidad de Valencia: historia y arte.

2018-10-26T14:54:38+00:00